Els "grisos" i els Mossos

Aquests dies la gent compara els Mossos amb la policia franquista, això és un acte d'indecència i d'ignorància molt gran, la gent diu "ostia, és que això (els mossos) són com la policia de Franco", inclòs el Conseller Baltasar, en un mal moment, va dir que li recordava "altres temps". Quan diuen altres temps es refereixen a Franco, com si no hi haguessin hagut més temps, no es refereixen a l'Imperi Romà, per exemple, es refereixen al Franco. Sembla ser que hi ha uns anys bàsics en la vida col·lectiva d'aquest país que són el anys del post-Franquisme o del tardo-Franquisme, com si la història només s'hagués escrit aquells dies. Comparar el que va passar l'altre dia amb aquella època és un insult a tota la gent que va morir per culpa del franquisme, a tota la gent que va ser perseguida, perquè en aquella època, en una manifestació.

Ja que ho comparen. el primer que passava és que et podien matar, i hi ha cassos claríssims d'estudiants que durant el franquisme van ser detinguts i llançats per la finestra de la comissaria, sense donar explicació ni a cap mare, ni a cap pare, ni a ningú, no es feia cada dia, però això es feia. No hi havia protecció d'advocats, no hi havia periodistes, perquè els periodistes ho tenien prohibit i a més no hi havia polèmica, ni sindicats, ni molt menys algun Conseller o algun polític que digués "demano perdó pel que ha passat", mai! . Per tan, a vegades, quan els fills peluts i amb els pantalons abaixats i els calçotets Calvin Klein diuen als seus pares "ets un nazi papa" haurien de rentar-se la boca amb sabó o qualsevol producte que els tragués la ignorància supina que han caigut i no repetir tòpics que de tan dir-los, van perdent significat.

He intentat transcriure del que va dir en Sergi Pàmies, a Versió RAC1, cap a 1/4 de 6 de la tarda del dimarts 24 de març de 2009.

Es diu amb molta facilitat el "nazisme", "feixista", "franquista", "dictatorial", i molts més adjectius, que, com diu en Sergi Pàmies, és un insult molt gros a tots qui van patir les conseqüències reals d'algun d'aquests adjectius.

Bucle al Metro

Vespre de dilluns, cansat d'un dilluns poc productiu, retorn esperat a casa. Al Metro la gent de sempre, les persones de sempre, però que sempre canvien. El senyor amb la revista acabada de comprar i que va fent cops de cap i intenta dissimular... Al costa una noia amb escot primaveral, i el noi amb un "tic" al braç.
Al vespre es canvien el matiners diaris gratuïts per informes de la feina, llibres i dominicals, aquests últims sobretot els dilluns i els dimarts. Per cert, com és que a tots els dominicals sempre hi ha una entrevista o reportatge d'en Ferran Adrià?
Els retorns a casa amb Metro sembla que visquin dins d'un bucle, un bucle que sempre canvia.

Uns dies difícils

L'altre dia l'Àgata ens va dir adéu... un adeu definitiu, avui nosaltres li hem dit adéu. Enterrar algú proper és molt dur i dic proper perqué l'Àgata era propera, o això em va semblar sempre a mi, una persona positiva, i si ella ho era, va i s'ajunta amb la persona més positiva que m'ha passat pel davant, en Pere. Avui he plorat, he plorat força; i he plorat per l'Àgata, però també he plorat per en Pere, que fins i tot ahir ens treia algun somriure entre les llàgrimes. Suposo que simplement és en Pere.

La formació del professorat és la clau de l'exitós model finlandès

Ni els boscos de fusta ni la telefonia mòbil ni el sol de mitjanit. Ni tan sols aquell planter de campions d'automobilisme, tan estranyament fèrtil. El verdader tresor nacional de Finlàndia són els centres d'ensenyament. Uns centres que, segons els resultats de l'Informe PISA del 2006, han situat els escolars del país a dalt de tot de l'escalafó mundial, a considerable distància de l'alumnat de Hong Kong, que ocupa la segona posició, i molt per sobre d'altres nacions del seu entorn, com per exemple Suècia i Noruega, que no només es mouen en unes coordenades socioeconòmiques similars a les de Finlàndia, sinó que fins i tot comparteixen l'orientació bàsica del seu model educatiu. ¿Quin és llavors el factor diferencial causant de tanta excel.lència? Els experts apunten en una direcció: la selecció i la formació del professorat.
Aquesta és la idea que defensa Xavier Melgarejo. I val la pena tenir en compte la seva opinió perquè no hi ha ningú a Catalunya que hagi dedicat tant de temps a estudiar el sistema educatiu finlandès com aquest pedagog i psicòleg que en l'actualitat dirigeix el col.legi Claret de Barcelona. Melgarejo va obtenir el 2005 el doctorat cum laude per una tesi centrada en aquest assumpte en què va invertir 13 anys de feina. Hi recull un comentari d'un exdegà de la facultat de Pedagogia de la Universitat d'Hèlsinki que sintetitza a la perfecció el principi sobre el qual se sosté l'exitós sistema d'ensenyament del país nòrdic: "El professor és el motllo amb què volem formar les futures generacions. Si el motllo és excel.lent, les peces que hi formem sortiran millor que no pas si el motllo és mediocre".

SELECCIÓ RIGOROSA
D'aquesta filosofia en neix la convicció --fonamental en el model finlandès i, a la vegada, distintiva respecte a altres sistemes-- que els millors docents, els que estan més preparats, s'han de situar en els primers anys d'ensenyament, quan s'aprenen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors. És per això que el procés de formació del professorat --un procés amb un nivell d'exigència sense punt de comparació amb cap altre país de l'OCDE-- resulta especialment selectiu en el cas dels professors de la primària, que han d'acreditar un expedient acadèmic de batxillerat i revàlida amb nota mitjana superior a 9, així com passar dues fases de selecció abans d'iniciar uns estudis de llicenciatura que es culminen amb un període de pràctiques i una tesina obligatòria.
Malgrat la duresa dels requisits, hi ha bufetades per poder entrar a les facultats de Pedagogia. Per cada plaça que la universitat ofereix per formar-se com a docent de primària --el nombre es planifica en funció de les necessitats detectades al mercat-- es presenten cinc aspirants. ¿A què ve tanta vocació? ¿És que potser els mestres finlandesos són els més ben pagats del món? En absolut. El sou dels professors de primària al país nòrdic no difereix gaire del que cobren els mestres catalans. I, fins i tot sent funcionaris públics --gairebé totes les escoles són de titularitat municipal--, els seus drets laborals, jurídics i socials són els mateixos que els de qualsevol altre treballador. La gran diferència està en el prestigi. El professor està considerat com un dels professionals més importants de la societat finlandesa i la seva feina és àmpliament respectada i valorada. El model finlandès es basa en la planificació d'una societat del coneixement com a garantia de la supervivència cultural i econòmica del país. El consens polític al voltant de l'ensenyament és gairebé total i la motivació dels mestres és gran.
I, tot i això, a diferència del que passa a Espanya, les famílies no deleguen la responsabilitat en les escoles. Segons dades recollides a la citada tesi de Melgarejo, el 55% de les famílies finlandeses es consideren els primers responsables de l'educació dels fills, mentre que al nostre país aquesta xifra amb prou feines arriba al 15%. La dada reflecteix les profundes diferències pel que fa als models social i familiar dels dos països. A Finlàndia, bona part de les ajudes oficials són per a les dones que tenen fills, cosa que es considera una manera d'ajudar les mares a conciliar la vida laboral amb la vida familiar i de garantir que els nens no pateixin dificultats econòmiques que minvin el principi d'igualtat d'oportunitats.

GRATUÏTA PER A TOTHOM
Aquest mateix principi és el que determina que tota l'escolaritat, des de la guarderia fins al doctorat, sigui pública i gratuïta per a tothom. I la gratuïtat comprèn des del transport fins al material escolar, passant pel dinar. Assistir a l'escola és obligatori entre els 7 i els 16 anys i l'educació, a diferència del que es produeix en el model alemany, s'ha d'adaptar a l'heterogeneïtat de l'alumnat, sense fer cap mena de distinció (la presència d'escolars immigrants és sensiblement més baixa que en altres països europeus). Els alumnes que tenen dificultats per poder seguir el ritme de la classe tenen la possibilitat de sol.licitar una ajuda específica al mateix centre.

RAFAEL TAPOUNET (BARCELONA) PUBLICAT A EL PERIÓDICO

Resposta a en Pere Aragonés

En resposta a Pere Aragonés en la seva entrada "Els correfocs salvats, gràcies Tardà!"

Benvolgut (i company de partit) Pere Aragonès.

Hauries de saber, que un compromís d’un ministre espanyol, no assegura precisament el que tu dius en el titular “Els correfocs salvats, gràcies Tardà!”. Em sembla que en altres temes ja ens hem trobat en “promeses” i “compromisos” que encara ens estem esperant… i em sembla que més val que ens esperem asseguts, que si no ens cansarem.

Pel que fa a aquesta directiva, has de recordar també que el sr. Bernat Joan (no se quin tracte te un diputat europeu), va votar a favor d’aquesta directiva. Si, si, ell hi va votar a favor. O sigui que li van fotre un gol com una catedral. I ara tots a córrer. I si, és veritat que segurament s’hagués aprovat igual, però, com és que el sr. Bernat Joan no va consultar a les colles de diables, o simplement no ens va avisar del que ens vindria a sobre. Ara, quan falta menys d’1 any per que entri en vigor, i sort en tenim que algú ho ha vist, ara tots a córrer.

Per cert, que dins el Països Catalans, hi ha aquella petita part que es diu Catalunya Nord, i que et recordo que els Diables, dimonis i bèsties ja no hi podrem actuar. Allà el senyor Tardà no ho ha arreglat.

Potser si les persones que ens representen estiguessin més atents, certes coses no ens passarien.

Enric Vidal, un diable emprenyat!!!

Sir Nils Olav

La Guàrdia Nacional de l'exèrcit de Noruega nomena un pingüí com a coronel en cap honorífic

La Guàrdia Nacional de l'exèrcit noruec va nomenar un coronel en cap honorífic molt especial: es diu Nils Olav i és un pingüí. Nils va ser adoptat com a mascota d'aquesta unitat de l'exèrcit noruec fa 33 anys, però ha viscut tot aquest temps al zoo d'Edimburg. Per això, per celebrar l'ascens, el pingüí ha passat revista a les tropes en una cerimònia a la capital de Noruega.

Preguntes sense resposta

• Els quiosquers, quan tenen ganes de pixar, com ho fan? No poden tancar tota la paradeta (diaris, revistes, col·leccionables, i objectes diversos), tampoc veig que sempre siguin 2 persones... com s'ho fan doncs?
  

• Els "guenyos" com hi veuen? La seva prespectiva és diferent a la meva? Veuen objectes enfocats que jo no veig?
• Que hi troben de divertit els que porten anell i els fan picar contra un altre objecte. Els agradar irritar al personal?
• Quins estudis has de fer per ser "Master del Universo"?
• Com és que quan som petits i tenim por, mirem sota el llit? I ara on miren els nens, la gran majoria, sota el llit, o hi ha un altre llit o hi ha calaixos amb objectes. Algú s'ha acabat mai la tinta d'un boli? I un llapis, algú la gastat del tot? Entre dissenyadors; com és que quan comencem una feina, i el client descarta la primera proposta, ja sabem que acabarà triant un altre cop la mateixa primera proposta... i que els hi passa als clients, que quan veuen 1cm2, ja pensen com omplir-ho, encara que sigui amb la seva foto?