Ni els boscos de fusta ni la telefonia mòbil ni el sol de mitjanit. Ni tan sols aquell planter de campions d'automobilisme, tan estranyament fèrtil. El verdader tresor nacional de Finlàndia són els centres d'ensenyament. Uns centres que, segons els resultats de l'Informe PISA del 2006, han situat els escolars del país a dalt de tot de l'escalafó mundial, a considerable distància de l'alumnat de Hong Kong, que ocupa la segona posició, i molt per sobre d'altres nacions del seu entorn, com per exemple Suècia i Noruega, que no només es mouen en unes coordenades socioeconòmiques similars a les de Finlàndia, sinó que fins i tot comparteixen l'orientació bàsica del seu model educatiu. ¿Quin és llavors el factor diferencial causant de tanta excel.lència? Els experts apunten en una direcció: la selecció i la formació del professorat.Aquesta és la idea que defensa Xavier Melgarejo. I val la pena tenir en compte la seva opinió perquè no hi ha ningú a Catalunya que hagi dedicat tant de temps a estudiar el sistema educatiu finlandès com aquest pedagog i psicòleg que en l'actualitat dirigeix el col.legi Claret de Barcelona. Melgarejo va obtenir el 2005 el doctorat cum laude per una tesi centrada en aquest assumpte en què va invertir 13 anys de feina. Hi recull un comentari d'un exdegà de la facultat de Pedagogia de la Universitat d'Hèlsinki que sintetitza a la perfecció el principi sobre el qual se sosté l'exitós sistema d'ensenyament del país nòrdic: "El professor és el motllo amb què volem formar les futures generacions. Si el motllo és excel.lent, les peces que hi formem sortiran millor que no pas si el motllo és mediocre".
SELECCIÓ RIGOROSA
D'aquesta filosofia en neix la convicció --fonamental en el model finlandès i, a la vegada, distintiva respecte a altres sistemes-- que els millors docents, els que estan més preparats, s'han de situar en els primers anys d'ensenyament, quan s'aprenen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors. És per això que el procés de formació del professorat --un procés amb un nivell d'exigència sense punt de comparació amb cap altre país de l'OCDE-- resulta especialment selectiu en el cas dels professors de la primària, que han d'acreditar un expedient acadèmic de batxillerat i revàlida amb nota mitjana superior a 9, així com passar dues fases de selecció abans d'iniciar uns estudis de llicenciatura que es culminen amb un període de pràctiques i una tesina obligatòria.
Malgrat la duresa dels requisits, hi ha bufetades per poder entrar a les facultats de Pedagogia. Per cada plaça que la universitat ofereix per formar-se com a docent de primària --el nombre es planifica en funció de les necessitats detectades al mercat-- es presenten cinc aspirants. ¿A què ve tanta vocació? ¿És que potser els mestres finlandesos són els més ben pagats del món? En absolut. El sou dels professors de primària al país nòrdic no difereix gaire del que cobren els mestres catalans. I, fins i tot sent funcionaris públics --gairebé totes les escoles són de titularitat municipal--, els seus drets laborals, jurídics i socials són els mateixos que els de qualsevol altre treballador. La gran diferència està en el prestigi. El professor està considerat com un dels professionals més importants de la societat finlandesa i la seva feina és àmpliament respectada i valorada. El model finlandès es basa en la planificació d'una societat del coneixement com a garantia de la supervivència cultural i econòmica del país. El consens polític al voltant de l'ensenyament és gairebé total i la motivació dels mestres és gran.
I, tot i això, a diferència del que passa a Espanya, les famílies no deleguen la responsabilitat en les escoles. Segons dades recollides a la citada tesi de Melgarejo, el 55% de les famílies finlandeses es consideren els primers responsables de l'educació dels fills, mentre que al nostre país aquesta xifra amb prou feines arriba al 15%. La dada reflecteix les profundes diferències pel que fa als models social i familiar dels dos països. A Finlàndia, bona part de les ajudes oficials són per a les dones que tenen fills, cosa que es considera una manera d'ajudar les mares a conciliar la vida laboral amb la vida familiar i de garantir que els nens no pateixin dificultats econòmiques que minvin el principi d'igualtat d'oportunitats.
GRATUÏTA PER A TOTHOM
Aquest mateix principi és el que determina que tota l'escolaritat, des de la guarderia fins al doctorat, sigui pública i gratuïta per a tothom. I la gratuïtat comprèn des del transport fins al material escolar, passant pel dinar. Assistir a l'escola és obligatori entre els 7 i els 16 anys i l'educació, a diferència del que es produeix en el model alemany, s'ha d'adaptar a l'heterogeneïtat de l'alumnat, sense fer cap mena de distinció (la presència d'escolars immigrants és sensiblement més baixa que en altres països europeus). Els alumnes que tenen dificultats per poder seguir el ritme de la classe tenen la possibilitat de sol.licitar una ajuda específica al mateix centre.
RAFAEL TAPOUNET (BARCELONA) PUBLICAT A EL PERIÓDICO
