Bona any a tothom!!!

És dificil escriure res, i més desitjant un bon any, quan tens una Emma cridant a la meva falda i ara que deixa de plorar (he descobert que de fons sona Antonia Font!!!) intenta escriure el que sigui amb les tecles... però tot i això i totes les dificultats... BON ANY A TOTHOM!!!.

Cançons nadalenques

Ara ve Nadal matarem el gall i a la tia Peta li darem un tall.
Ara ve Sant Roc, matarem el porc i a la tia Peta li darem un troç.
(Qui és aquesta, la Tia Peta? I per cert si tothom li anem donant talls de gall i de porc, evidentment que Petarà. I l'altre... ara be Sant Roc? La veritat és que queda lluny, però be, tot sigui per rimar-ho)

ELS REIS VÉNEN (versió Roc a quarts de 8 del matí)
Els Reis vénen, els nens corren i són dolents... FORA! (semblen els "grisos" dels 70 i 80)

Les coses han canviat

Nusos d'estomac

On soc? que és el que m'espera?

Jo que em pensava saber-ho tot i em sembla (ni tan sols això se) que no en tinc ni idea. La desconeixença és gran. Em semblava compartir, i si que comparteixo, però potser, tan sols una molla de pa. Quan he redescobert la porta del darrere l'espai és immens. Molt gran. I jo no hi soc. Allà no entro. No hi tinc prohibit el pas, simplement no se entrar-hi. Quin paper he de fer. Doncs cap, no hi ha paper. El nus a l’estomac és gran. I de moment em conformaré a que no m'ofegui.

Panellets!

Després de treballar un magnífic globus/moniato, ara s'acosten els PANELLETS!!! Si, aquests magnífics pastissets d'ametlles i pinyons. Però dels que jo ja friso són els panellets fets pels meus fills, be aquest anys fets per l'Emma. Són uns panellets que si poses una mica d'imaginació i saps com van de constipats els nanos a aquesta època de l'any, pots intuir que a part dels ingredients principals per fer aquests deliciosos dolços, ells hi afegeixen nous ingredients, uns ingredients que donaran un plus de consistència, un nou element que faran d'aquest típic pastisset una massa homogènia.

És aquí on un pare... o mare, demostra el gran cor que te i la gran estima i provarà aquell gran i abstracte panellet. I intentarà oblidar, encara que sigui només per uns segons, la imatge entrant i sortint de l'escola amb la candela penjant o esternudant sense manies.

Salut i panellets... i després una copeta de moscatell

Nostàlgia!!!

Aquests s'hi van fixar!!!

Llegeixo al diari que Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona està buscant les espècies de plantes més resistents a Barcelona. Es veu que ho estan investigant des de 2005 i després de provar amb més de 30 espècies han arribat a la conclusió que les plantes de clima mediterrani són les que s'adapten millor... "HO HAVEU VIST, HO HAVEU VIST, LA MARE QUE ELS VA PARIR!!!". Però com pot ser que hagin fet una investigació així i a sobre que no els faci vergonya que i hagi sortit a la llum. Per l'amor de deu. Això és evident. Ves que no sigui que al tròpic, les plantes que s'hi adapten més be siguin les tropicals. Potser el que s'hauria de buscar és algú que s'adapti per algun càrrec com aquest. Com diu el de l'APM... "ES DE SER INÚTILES, EH!"

Jugant a fet i amagar

Tots de petits hem jugat a FET I AMAGAR. Aquelles partides on et tocava comptar i quan buscaves, a vegades veies algú, però quan te n'adonaves que era el teu amic, o tot al contrari, quan era aquell noi que et feia por i en feia 2 com tu, no volies, en el cas de l'amic, o no t'atrevies, en el cas del noi que et feia por, delatar-lo. Doncs aquest record és el que em fa pensar amb el que ha passat a Sèrbia amb en Radovan Karadzic. Em costa molt de creure que tot un país, estiguin buscant un Criminal de guerra i no el trobin. No puc negar que la disfressa ha estat brutal i que ni jo ni molta gent l'hagués reconegut, i que hagués pogut estar al seu costat sense sentir el fàstic i la por de tenir en Radovan Karadzic tan proper. Però el que no em puc creure és que ara que la UE els posa com a condició als Serbis per entrar a la Comunitat, entregar els Criminals de Guerra, tot d'una trobin a un d'aquests criminals, jugant a fet i amagar amb els cabells llargs, la barba espessa i fent conferències. Ara queda el Ratko Mladic, i quan els nervis i la remor de fons dels ultres es vagi apagan, no ho dubteu, també el trobaran, i encara que amb molta por per les conseqüències, hauran de buscar la paret de jugar a FET I AMAGAR i dir 1, 2, 3 Ratko Mladic!!!

Per cert, és curiós que quan escric aquest article el corrector em subratlla "Radovan Karadzic" i "Ratko Mladic" i em diu que no les troba... quina ironia, no?

Olors d'estiu

Ara ha plogut i durant tot el dia ha fet molta calor, és una combinació que m'agrada, tot i que la humitat que es produeix fa que el pantalons s'enganxin i això no m'agrada gens. Però si la combinació m'agrada és per la olor que apareix a l'ambient, una olor de calor mullada o de terrat quan plou. És molt característica. Una de les altres olors que m'agraden i m'aporten molta nostàlgia és la de terra mullada. Per mi són records de Sant Fost, mesos d'estiu, a la tarda xàfec i aquella característica olor.

Samarretes de les SS

L'altre dia passejant pels carrers de Badalona, allà, al mig del carrer de Mar ens vam creuar amb un noi que lluïa, entre altres elements, una samarreta amb l'anagrama de les SS (Guàrdia d'Adolf Hitler). Ell podia passejar, sense cap problema amb aquella samarreta i ell sap que no tindrà cap problema, ni la gent li dirà res, ni cap policia (ni Urbanos, ni Mossos...) ja que no infringeix cap llei.

És curiós, aquest mateix personatge, si va vestit així a Alemanya, te molts números de que el detinguin. O, si algú es passeja pel mateix carrer de Mar, amb una samarreta amb l'anagrama de ETA, és possible que algun policia el detingui, i el que és segur és que algú l'increperà.

Que passa o que fem malament, que un "noi" es pugui passejar tranquil·lament pel carrer amb un enorme símbol NAZI? Algú, tots, hauríem de reflexionar.

Abans d'un Correfoc

El dissabte em vaig llevar sense veu, la Penya me l'havia tret. Després dels nervis de la Penya, en començaven uns altres de diferents, els de Correfoc. Durant al matí, amb els nanos a veure bestiari, però cada 5 minuts aixecant el cap per veure que passava en aquell cel plujós. Estava nerviós... o de fet m'hi estava posant. Dinar, fideuà amb allioli, això és un error, abans d'un correfoc mai es pot menjar allioli, s'hauria de prohibir per llei. Combinar nervis i rotets d'allioli és dur. De cop i volta el cel està del tot obert, el correfoc xic es podrà fer. Tenim la millor colla xica, segur, no n'hi pot haver una altre de millor. A alguns xics ja els pots demanar que organitzin coses, que busquin 4 borrons més per fer una font... Ens estem fent grans. El correfoc va com una seda. Els papes/mames de la Xica són collonuts.
Cada cop queda menys pel nostre correfoc... el 26è correfoc de Badalona. Passem les hores que ens queden xerrant, fent alguna cervesa o algun glopet de moscatell ben fresc. Un cop xerrat i organitzat (aquestes Conselleres són fantàstiques) anem cap a plaça. La pujada pel carrer de Mar ens accelera l'adrenalina. Tot està a punt. Sona el Toc de Foc, això ja està. De mentre ens posem els guants, carretilles a la massa i en formació de dos. De fons... molt al fons sentim el típic "no passareu". En Pitu encén la flama verda del botafocs; crida, i com sempre crida "FOOOOC", li responem "FOOOOC". La flama del botafoc s'acosta a la carretilla, ja esta això ja ha començat.

"L'OLÍMPIC VERD I NEGRE"

Avui demano una cosa a la gent, a la gent que vagi a veure la Penya a l'Olímpic.
Tot va començar com una petita proposta al fòrum de la penya, i com que ha tingut una mica d'èxit m'he animat.

Vull fer "L'OLÍMPIC VERD I NEGRE". És simplement que ara, amb els PlayOff, la gent que vagi al camp porti una samarreta verda o negre. Però qualsevol samarreta, d'aquestes de propaganda, o la del primer equip, de màniga curta o llarga, mentre sigui de color verda o de color negre ja n'hi ha prou.

Si ho fa tothom aconseguiríem una imatge del Palau Olímpic impressionant. No és fàcil ja ho se... però i si ho aconseguim?

I recordeu que els pingüins són verds i negres!!!

Aquesta gent que va pel món

Us heu fixat, els que aneu en Metro, que la gent va tranquil·lament cap a l'estació, escoltant música, llegint, xerrant, observant... i de cop, quan està a certa distància de la seva andana, quan falten 50 o 100 metres, i moltes vegades sense que cap soroll indiqui que ve cap metro, acceleren el pas, o alguns fins i tot es posen a córrer. Com és que fem això, o quan la gent camina tranquil·lament i de cop s'acosten unes escales i les baixem com uns desesperats, corrents, apunt d'atropellar a tothom que se'ns posi pel davant.

També són curiosos els que encara que tu vagis escoltant música, llegint (o les dos coses alhora) de cop intentin iniciar una conversa, una conversa que fa que tu hagis de deixar de fer les teves coses i per educació escoltar i fins i tot contestar a aquesta persona.

I a l'autobús o el tren i cada cop més al metro (la cobertura va creixent) que contesten fotent uns crits que destrossa el timpà del company de viatge, i el més divertit que quan pengen, comenten la conversa amb el seu entorn, tot i que no els conegui de res

A vegades és divertit deixar de banda el llibre, el diari o la revista, apagar la ràdio o la música i observar i escoltar el que ens envolta. Som ben estranys!

Que els hi he fet jo?

Jo no els hi he fet res. Vas caminant, tranquil·lament i de cop et ve al cap. De cop recordes que per aquell carrer no hi pots anar, ells són allà i et comportaran problemes, bronques, "enfados" i fins i tot plors. Però que els he fet jo? Doncs res. Ens persegueixen, n'hi ha per tot arreu. Jo no he demanat que es posin allà a provocar. Gires cua, però recordes que un carrer més enllà n'hi ha un altre.... aaaaaaahhhhhh!!!! Prou, deixeu-nos, deixeu-nos estar, deixeu-nos passejar. Jo no he demanat que em posin cap "moto de l'euro" i que al passar per allà hagi de tenir bronques amb el meu fill, que l'hagi d'arrancar literalment de la maleïda moto, fer que una passejada de 10 minuts es converteixi en una passejada de 1 hora si trobem totes les maleïdes "motos i cotxes de l'euro". I el mes fotut de tot, és que un dia que algú s'havia deixat un viatge en un cotxe, al meu fill se li va engegar I VA TENIR POR, aiiiiiiiiii.

Aquest estiu

Aquest estiu he descobert alguna cosa... Les vacances amb canalla m'ha fet obrir els ulls, m'ha fet veure que el món d'enginyers de ponts i camins és una enganyifa, una bluf, una conya. Ells per fer un túnel, un pont, una carretera, necessiten planificació, diners, temps, estudis, previsió, un equip ben gran... Un pare o mare necessita un nen a qualsevol platja demanant fer un túnel, una galleda i una pala... i prou!!! Amb això superes les exigències de fer cada dos per tres un túnel, carreteres i de tot. Sense planificació, crees una obra allà mateix improvisant si la carretera va cap a la dreta o a l'esquerra segons vulgui el "petit jefe". No tens cap problema a la dificultat del terreny, terreny tou, nivells freàtics (més conegut pels pares i mares com l'aigua que apareix per sota la sorra), les inundacions estil tsunami que tens a cada onada, canvis de planificació d'última hora, l'entrada de quilos i quilos de sorra fetes o pel propi "petit jefe" o pel elements exeteriors com altes "petits jefes" d'obres del costat o per accidents com ara cau un dinosaure (quants enginyers treballen sota la dificultat de caigudes lliures de dinosaures?) o L'ENTRADA DE COTXES ABANS QUE S'INAUGURI L'OBRA i fer tot això en qüestió de minuts, qui no diu en segons. Amb quina experiència, cap. O més aviat la ínfima experiència de un dia haver estat tu el "petit jefe" que exigies fer petites obres públiques.